Lena Laguna ja acumula una trajectòria important en el món de la pintura. Foto: Mauricio Sauma
Lena Laguna (Zúric, 1993) ha crescut entre Cadaqués, la Selva de Mar, el barri barceloní de les Corts, Karlsruhe i Basilea. En cada lloc ha trobat el seu racó per fer allò que l’apassiona: pintar. Des de fa quatre anys és a Basilea, on ha cursat un màster a l’Institut Kunst Gender Natur. Parlem amb ella després que hagi rebut el Premi d’Adquisició i Residència que concedeix Piramidón Centre d’Art Contemporani, al barri de la Pau, al districte de Sant Martí, on farà una residència la pròxima tardor.
Com et definiries?
Soc una artista bastant curiosa perquè vaig començar amb la pintura, que és la meva base, però amb el temps he anat provant més tècniques, com per exemple la cianotípia, amb la qual ara treballo. Per tant, m’agrada deixar oberta la idea que soc ‘pintora’.
Com vas començar?
Els meus pares sempre han tingut la pintura com a afició i vaig tenir la sort de tenir sempre material a casa, com ara dibuixos i llibres. La meva mare diu que no vaig començar a parlar ràpidament com els altres nens, sinó que jo dibuixava. Quan enviàvem postals a la família, jo feia dibuixos en lloc d’escriure. Vaig néixer a Zúric, però vaig créixer i viure entre Cadaqués i la Selva de Mar i el barri barceloní de Les Corts. Després de l’ESO, vaig estudiar a Figueres i després a Olot Arts Aplicades al Mur, abans de marxar a Alemanya, on vaig continuar estudiant art. Allà vaig veure que tenen una tradició al voltant de l’escultura i la pintura molt més gran que a les universitats de Barcelona. Actualment visc a Basilea, a Suïssa. Quan vaig començar a estudiar el màster aquí, vaig veure que no hi havia tallers de pintura tan bons com els que havia tingut anteriorment a Alemanya, així que vaig començar a fer ceràmica. De seguida vaig traslladar la pintura a la ceràmica i també vaig començar a treballar en un taller de serigrafia, on em vaig motivar a provar una altra tècnica, la cianotípia, la qual també relaciono amb el meu llenguatge pictòric.
Quins projectes tens entre mans?
Ara estic fent una residència artística a Basilea. A finals de gener exposo en una mostra colectiva a Villa Renata i al març participaré en una fira a Rotterdam, ja que m’hi convida la galeria del barri de Gràcia BETA Contemporary. També, el pròxim mes d’abril també faré una mostra en el marc del festival The Collector is Present amb Fuga (l’Eixample), un espai que gestiona la Maria Costafreda i l’Anna P. Milán.
On has exposat els teus treballs?
La meva primera exposició individual a Espanya va ser amb l’espai Malpaís, a la Marina del Port, i a partir d’aquí vaig començar a participar en mostres. També va ser Malpaís que em va convidar a participar en la Fira SWAB, on em van concedir el Premi d’Adquisició per la peça Powerless to Describe i la residència a Piramidón Centre d’Art Contemporani, on aniré la pròxima tardor. Em fa molta il·lusió perquè mai he tingut el meu taller a Barcelona. La idea és mudar-m’hi aquest any.
Quin és l’exposició dels teus somnis?
Barcelona en té moltes, com per exemple la Bombon Projects. I també m’agrada la galeria Alegria. He seguit des de l’inici la galeria Fuga i estic molt contenta de veure com creixem alhora. M’agrada pensar que és una ciutat que encara no conec del tot.
A qui admires?
Hi ha una pintora que m’impressiona molt que es diu Ambera Wellmann i a Nova York hi ha la Nicole Eisenman, que m’interessa com treballa amb la pintura. També tinc com a referent la segona Escola de Fontainebleau, l’escola artística del Renaixement francès.
‘Una fuerza loca’ a l’espai expositiu Malpaís (2024). Foto cedida
La paella que reivindica l’art contemporani des de la planta 16 d’un gratacel de la perifèria barcelonina
