Durant massa anys el fet cultural ha tingut un vincle amb la seva dimensió sectorial que ha projectat una sèrie d’ombres perilloses. Allò que no obtenia un reflex sobre la dimensió industrial de la cultura (malgrat que fos un lleu centelleig) no existia. Aquesta ombria s’ha projectat deixant a la intempèrie una sèrie d’atributs naturals del fet cultural amb greus conseqüències.
La zona fosca, allunyada dels focus mediàtics i dels llums polítics, és un dels principals afluents per a l’impuls dels drets culturals que avui representen una de les estratègies polítiques més importants per combatre les desigualtats socials i afavorir, entre altres, una transició ecològica justa i la igualtat d’oportunitats per a tothom.
Amb la voluntat d’oferir una mirada situada i alhora àmplia, transversal i amb potencial transformador, la Declaració de Friburg del 2007 va projectar per fi un feix de llum prou ampli sobre el fet cultural abastant “els valors, les creences, les conviccions, els idiomes, els sabers i les arts (…) i modes de vida per mitjà (…)”. Aquest marc situava un mirall enfront de les polítiques culturals hegemòniques que han anat focalitzant, a través del gruix dels seus pressupostos, en l’impuls del sector industrial cultural, en programes estrictament vinculats al gaudi i la producció artística, o en la instrumentalització de la cultura per a altres fins, com l’impuls del turisme o la reurbanització de grans ciutats.
Els drets culturals avui representen una de les estratègies polítiques més importants per combatre les desigualtats socials
És en aquestes realitats urbanes on emergeix la “cultura no legitimada” com un conjunt de pràctiques i contextos sovint més accessibles i practicables en termes de participació cultural que l’oferta històricament servida per l’administració o la indústria. Un conjunt d’activitats d’índole cultural descentralitzades i autònomes no vinculades a àmbits disciplinaris que, des de diversos contextos, facilita la participació ciutadana, afavorint espais de cohesió social: “Un conjunt d’activitats i pràctiques informals, populars, comunitàries, que formen part de la vida quotidiana i que contribueixen al desenvolupament dels drets culturals de les persones i de les comunitats, però que no solen considerar-se com a culturals per part d’institucions, enquestes o informes sobre participació cultural”, explica el professor Nicolás Barbieri. Això va des d’accions més quotidianes, com per exemple explicar contes o històries en família, passejar per la ciutat o participar en celebracions comunitàries com els festivals populars o els carnestoltes, fins a pràctiques més articulades, però encara perifèriques, relacionades amb la mediació, la cultura comunitària, les arts col·laboratives i contextuals o la innovació i ciència ciutadana, entre altres.
Fanalets de paper perquè ningú es perdi en el camí.
Pau Gonzàlez, president delegat de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona
