Voldria, en primer lloc, mostrar la meva alegria i donar la benvinguda a aquest nou mitjà, Cultura B, nascut amb la intenció de mostrar totes aquelles pràctiques culturals que hi són, però malauradament no apareixen als mitjans de comunicació convencionals.
Com a professional del periodisme crec, i així ho he manifestat en moltes ocasions, que tenim l’obligació de ser persones encuriosides i proactives a l’hora de fer recerca i mostrar totes aquelles maneres de fer cultura i societat que la ciutadania, vingui d’on vingui i sigui on sigui, ha creat i està desenvolupant. Perquè és d’aquesta manera que es canvien models i formes de vida fins ara excessivament verticals i organitzades, dirigides per poders polítics, econòmics o mediàtics.
En fer aquesta recerca t’adones que hi ha vida –i quina vida!– més enllà dels centres de les grans ciutats, de les icòniques institucions o dels gabinets de premsa. Una vida que aconsegueix amarar i conrear altres formes de fer cultura i convivència.
Donar l’esquena a aquestes propostes per mandra o per considerar-les minoritàries no fa res més que negar l’evidència del que està passant als nostres pobles, barris i ciutats i invisibilitzar la feina que fan, en la gran majoria de casos de manera altruista, moltes entitats, col·lectius i persones en l’àmbit individual al nostre país.
Sortiu de les redaccions! Hi ha vida –i quina vida!– més enllà dels centres de les grans ciutats, de les icòniques institucions o dels gabinets de premsa
És cert que en els últims temps s’han implementat mesures com ara el Pla de Drets Culturals de Barcelona, que reivindica que no només tinguem accés a la cultura com a espectadors o, disculpeu la paraulota, consumidores de cultura, sinó que podem i hem de ser partícips del fet cultural, des de la seva creació ideològica i artística fins a la manera i la intenció en què l’exposen al nostre entorn. Fer ús d’aquests drets inqüestionables és, i ho saben de fa temps moltes guerrilles culturals del nostre territori, una forma de canviar socialment i políticament els vells paradigmes.
Des del periodisme no podem restar aliens al que està succeint al nostre voltant, ignorant totes aquestes iniciatives, totes aquestes petites i diverses revolucions. No mostrar la realitat enfosqueix una societat que necessita llum més que mai.
Acabo, doncs, com he començat, aplaudint aquesta nova aventura editorial i encoratjant les nostres companyes periodistes culturals a ser rebels; a qüestionar les informacions ‘oficials’ que ens arriben (sí, també) des del món de la cultura; a discriminar el que és un fet cultural del simple entreteniment; a ser periodistes i no publicistes; a valorar els esforços dels que treballen des de l’ombra, des dels marges; a recuperar el sentit d’una professió que no pot deixar de ser necessària per a molts segments de la nostra societat que ja fa temps que tenen la sensació que no són escoltats. Ells ens necessiten per mostrar i compartir les seves maneres de fer, però per a nosaltres, com a periodistes, com a persones que formem part del teixit social del nostre territori, encara són més importants. Invisibilitzar-los és omplir de tenebres l’espai que ens envolta.
Sortiu de les redaccions!
Consol Sáenz, periodista cultural
