Álvaro Esteve: “El talent t’ajuda, però si no hi ha dedicació no aconseguiràs el que vols”

Una manera fàcil i gastada, i tot un clàssic del periodisme, seria dir que Álvaro Esteve és una mena de Messi del piano. Però segurament seria un recurs massa senzill, i també pretensiós i injust per a ell. Esteve té actualment 14 anys i és un jove talent del piano. Viu a Ciutat Meridiana, al districte de Nou Barris de Barcelona, i entrevistar-lo suposa descobrir un adolescent que té aquest instrument musical al centre de la seva vida. Quan s’explica, combina dosis de timidesa i de seguretat que generen un molt bon equilibri. Tot plegat, sota l’atenta mirada d’uns pares entregats a la passió del seu fill.

Vas poder fer els primers passos en el món del piano gràcies a un programa que la Fundació Maria Canals i la Fundació Jesús Serra feien a barris desafavorits. Això va ser quan feies primer de Primària. Com recordes els inicis tocant aquest instrument? Tenies sis anys.
La meva tutora, a primer de Primària, quan fèiem feina, com que jo l’acabava molt de pressa i em posava a molestar els meus companys, un dia em va dir si volia tocar el piano. I jo li vaig dir que d’acord.

O sigui que vas començar a tocar el piano perquè deixessis de molestar els teus companys de classe…
Sí. Vaig començar en una escola propera a la meva, el Mestre Morera, un dia a la setmana a les tardes. Érem dos alumnes. Llavors vaig passar a l’Allegretto, a Joanic. Allà vaig tenir de professora l’Irina Pocheckina, la dona d’Stanislav Pochekin. Hi vaig estar dos anys, i després vaig anar a la Marshall, on vaig estar molt poc.

I com recordes el moment que la professora de l’escola va tenir la idea que toquessis el piano?
El recordo una mica pesat [riu]. Però vaig pensar: provem-ho.

I més enllà d’aquest primer pensament, et va agradar de seguida?
A mi m’agrada molt tocar el piano. M’agraden les coses que faig bé i, quan veia que anava bé i progressava, m’anava agradant més. Després a casa vam comprar un piano digital petit i estudiava fins a l’hora de sopar.

O sigui que una de les primeres coses que va fer que el piano t’agradés és que des del principi te’n vas sortir bé.
Sí, més o menys. Però no m’agrada només perquè hi tinc facilitats, sinó perquè és bonic, la seva sonoritat… Té moltíssimes coses.

La sonoritat va ser de les coses que t’hi va enganxar més?
Quan era petit no hi pensava gaire, això és una cosa més recent. Llavors m’agradava perquè em desfogava. Era com passar el temps.

Pel que dius, tocar el piano era com una via d’escapament…
Sí, i a mesura que anava creixent em vaig anar fixant més en el que era el piano, el seu mecanisme…

Ben aviat vas tenir una gran professora, l’Irina Pochekina, que abans ja has citat. Des de ben petit vas estar acompanyat de grans professionals. Com vius el fet de tenir gent de primer nivell formant-te? Et posa pressió o t’agrada?
Una mica les dues coses. Tinc pressió per tocar bé, però m’agrada perquè sé que tinc un bon professor o professora. Hi estic còmode. Sempre he tingut bons professors. L’any passat en vaig tenir un de no tan conegut, en Fedor Veselov, que havia estat amb els grans pianistes de Rússia.

“A vegades toco, però no penso. Toca la meva memòria muscular. I hi ha cops que corro sense voler perquè m’emociono”

Suposo que una de les claus per aprendre és passar-s’ho bé. És important gaudir mentre toques el piano.
Sí, m’ho passo bé perquè a vegades toco, però no penso. Toca la meva memòria muscular, però toca bé [somriu]. I hi ha cops que corro una mica sense voler perquè m’emociono. Hi ha passatges preciosos que poden ser ràpids, lents… O fins i tot corals. Ara estic tocant el trio número 1 de Beethoven i hi ha un coral al mig que és preciós.

És bonic com expliques aquests moments emocionants. Això et deu reforçar molt el lligam amb la música.
Sí. Jo estic moltes hores a la setmana escoltant música a casa. Tinc una minicadena i uns 20 discos, i me’ls escolto gairebé tots. Alguns no perquè hi ha compositors que no conec i la seva música no m’acaba d’agradar, però la majoria sí.

Ara deies que a vegades toques per memòria muscular, que t’acceleres massa, que t’emociones… Són exemples del que vius tu. Però com creus que viu la gent la música que fas quan has fet concerts?
Normalment, quan toco estic molt centrat en la peça. Si faig una nota falsa, per exemple, i acaba el concert i només he fet aquesta nota falsa, estic tota l’estona pensant-hi. Em dic a mi mateix: “Ui! Es pensaran que toco malament”.

Això vol dir que ets molt perfeccionista.
Sí. I crec que la gent s’ho passa bé als meus concerts. Ja n’he fet bastants, i sempre em demanen una altra cançó. L’any passat vaig fer un bis, però no en sabia [riu].

Ara que dius això que la gent s’ho passa bé, tu quin perfil de pianista et consideres?
Quan ets al piano has de seure igual que si t’asseus per menjar. Les dues cames als pedals i a tocar. Una mica d’expressió amb el cos sí, però tampoc fer gaires coses, perquè això més aviat és teatre.

Ets, per dir-ho d’alguna forma, de l’escola clàssica.
Sí, suposo.

Tornant a la teva trajectòria, als nou anys ja vas accedir als estudis professionals i de seguida et van proposar per al projecte Esmuc Júnior. D’això se’n diu anar de pressa. Com recordes aquell moment?
Recordo que el meu pare em va dir que tocaria a l’Esmuc i jo llavors no sabia què era. Sabia qui era l’Adolf Pla, que va ser qui em va fer classes. Va ser una experiència agradable. I al final de cada curs et feien fer una enquesta on havies de dir què volies millorar, i jo vaig dir que volia fer llenguatges musicals.

Notaves que necessitaves entendre millor tot el que estaves aprenent?
Sí. És interessant quan analitzes una obra a fons, ja que no veus els perquès, però saps com fer-ho millor, expressar-te més bé, buscar el sentit de la frase… I llavors tot queda més rodó.

En algunes actuacions teves tens la capacitat de fer que el que fas sembli fàcil.
No… Jo a casa sobretot estudio els passatges que em costen més. Però no penso si és fàcil o no. Estic hores tocant i no hi ha cap més secret.

Ara que ho dius, dediques moltes hores al piano. Suposo que l’esforç i les hores són innegociables per continuar millorant. El talent i prou no et porta a tot arreu, no?
Exacte. Si tens talent, t’ajuda, però tampoc gaire. Si no hi ha dedicació, no aconseguiràs el que vols.

“El meu ídol és en Daniel Barenboim. I també Beethoven”

Pel que dius, a vegades el talent pot ser una arma de doble fil.
Sí. De fet, fa uns anys vaig estar un estiu sense tocar gaire i vaig empitjorar una mica. Jo em deia que ja era bo… I vaig veure com empitjorava, cosa que va fer que m’hagués de tornar a centrar.

Reprenent el fil de la teva trajectòria, cap a on creus que anirà?
Vull anar a l’Esmuc. I, a banda de pianista, vull ser director d’orquestra. Si he de fer dues formacions a l’Esmuc, les faré. També vull anar a Alemanya, i abans crec que aniré a Madrid, al Reina Sofia. Però tinc clar que vull ser pianista i director d’orquestra i anar a l’Esmuc.

Se’t veu convençut i amb ambició.
Sí, però encara falta una mica. Ara soc a cinquè i amb 15 anys no puc entrar a l’Esmuc. És una llàstima, perquè si amb 15 anys tens la capacitat de fer una cosa, l’hauries de poder fer.

Tu ja t’hi veuries ara, fent aquest salt.
Sí, perquè l’any que ve faré sisè i acabaré amb 15 anys.

Hauràs de tenir una mica de paciència…
Sí, encara que no en tinc gaire…

Abans em deies que quan ets a casa escoltes molta música. Està clar que una bona part de la teva vida té a veure amb el piano…
Sí, escolto música sempre que puc i, quan vaig a l’escola o vinc aquí al conservatori, també escolto música pop, per exemple. Reggaeton no, que no m’agrada gens. M’agrada més la música dels 80 i 90.

I et fixes en noms històrics o actuals per tenir-los com a referent? Hi ha alguna gravació o artista que t’hagin marcat?
El meu ídol és en Daniel Barenboim, i també Beethoven. Quan vaig descobrir en Daniel Barenboim vaig experimentar el fet de com una cosa et pot agradar, però no saps ben bé el perquè. Era com una mena de desig.

Ara que parlaves de quan vas a l’escola, t’és senzill compaginar la teva formació de pianista amb el dia a dia? Les teves rutines deuen ser una mica diferents de la resta.
Canvia una mica. Quan tinc deures, evidentment els he de fer. Els faig a casa el més ràpid que puc, però ben fets, i me’n vaig a estudiar piano. Tot i que algunes tardes no ho puc fer perquè tinc molts deures o he d’estudiar per a exàmens.

Quantes hores dediques a estudiar piano?
Entre setmana, unes dues hores diàries, i el cap de setmana estudio al matí i a la tarda.

I a l’escola quina és l’assignatura que t’agrada més?
Socials. Perquè me’n surto bé…

Com el piano.
Exacte [riu]. I també perquè tinc un professor, l’Albert Serra, que fa unes classes interessants. I ell em té estima. Tinc 124 de coeficient i la meva mare el va avisar. Ell està una mica més centrat en mi perquè no m’avorreixi i estigui activat. També m’agrada Socials perquè gaudeixo molt amb la geografia. La història no tant, però també. De petit recordo que tenia una aplicació de mòbil per aprendre les capitals i les banderes dels països.

Per anar acabant, et volia preguntar sobre el teu barri, Ciutat Meridiana, al districte de Nou Barris de Barcelona. Al principi dèiem que tot va començar perquè tu ets d’allà. Què representa per a tu el teu barri?
Ciutat Meridiana és un barri bonic, però a vegades també s’hi viuen episodis que no són bons. Si parlem de música, hi ha poca cosa… Hi ha l’escola Vozes, on es fan classes de guitarra i violí.

Per tant, segurament sense el projecte de la Fundació Maria Canals tu no series on ets ara…
Sí, crec que es pot dir que he tingut sort. Tot va ser gràcies a la meva professora de l’escola i a la beca que la Maria Canals dona cada any.

“També escolto música dels 80 i 90. Reggaeton no, que no m’agrada gens”

Els cops que has actuat a Nou Barris han estat especials?
Per a mi tots els concerts són iguals. Al cap i a la fi, es tracta de tocar el millor possible i intentar no equivocar-se. Però no és allò de dir “Oh, soc a casa”. Això ho sento quan soc a casa sol estudiant a la meva habitació.

Ara que deies que el panorama musical a Ciutat Meridiana és gairebé inexistent, en un futur t’agradaria implicar-te en algun projecte musical al barri?
Doncs ara que ho comentes sí, i tant. Quan sigui gran estaria encantat de tirar endavant una iniciativa així. Podria ser una escola, encara que fos molt petita. I si servís per treure un somriure a un nen o una nena, seria fantàstic.

Per completar aquesta entrevista parlem amb Bernat Padrosa, el director de l’escola de música i arts escèniques Trémolo.

Quan parlem de l’Álvaro, de quin tipus de pianista estem parlant?
Si el focus el posem en l’escola, l’Álvaro és l’alumne que més ha destacat tant a l’escala de precocitat com també a la de treball. El millor d’ell no és que tingui moltes qualitats, més o menys innates, sinó que és un alumne que treballa molt i estudia fort. I això fa que estigui evolucionant molt de pressa. Si posem el focus en Catalunya, un indicador potser és el programa per a joves pianistes de l’Esmuc, i ell era un dels més petits. Per tant, aquí tens un altre indicador. Podríem dir que en l’àmbit català està al Top 10, per dir algun titular. Llavors, si mirem a Espanya o a Europa ja és una altra història. El més important és que li agrada, s’hi dedica i que hi ha un talent que hem de cuidar.

Precisament ho comentàvem amb ell, que més enllà del talent les hores d’estudi són fonamentals.
Sí, ell no s’està repenjant en el seu talent.

És interessant això que dius, perquè abans em deia que hi va haver un estiu que es va repenjar una mica i va notar com empitjorava.
Exacte. Evidentment que també arribaran moments en què tocarà divertir-se amb altres coses, sortir… Però tot és compatible.

I com és el fet de gestionar algú com l’Álvaro, que tot i ser molt jove ja ha guanyat premis importants?
Doncs s’ha de gestionar com si no n’hagués guanyat cap, com un alumne normal. El que hem d’intentar és que ell tingui reptes musicals. I respecte al que es fa amb ell i no amb altres alumnes, doncs per exemple fa uns mesos ens vam reunir amb els seus pares per intentar un parell o tres de concerts que els vam organitzar des d’aquí. O passar-lo del tercer curs de llenguatge al cinquè directament.

Bernat Padrosa: “El millor de l’Álvaro no són les qualitats innates, sinó que treballa molt i estudia fort”

Vosaltres aposteu per un aprenentatge molt centrat en el perfil de l’alumne i la seva realitat com a músic. En el cas de l’Álvaro, això què significa?
Nosaltres veiem que és un alumne que necessita reptes. Ara, per exemple, amb el seu professor de piano l’hem apuntat a un concurs i a un fòrum de l’Esmuc de pianistes perquè el deixessin tocar. En definitiva, intentar donar-li suport i que ell vegi que, més enllà de les classes, van passant coses.

Com t’agradaria que fos l’evolució de la seva trajectòria?
Només el fet que acabi sent el que estem lluitant que sigui, pianista i director d’orquestra, ja seria fantàstic. I si, a més a més, pot venir d’aquí a uns anys i ensenyar-nos coses, ja seria… En el moment que un alumne teu te n’ensenya vol dir que has fet bé la feina. L’ideal d’un professor és que els teus alumnes et superin. A veure si un dia organitzem la ‘Masterclass Álvaro Esteve’.